Com és possible? Els canvis d'unitats tenen aquest preu? Doncs de vegades sí, no fer un senzill canvi d'unitats pot dur-te a la ruïna. I tot perquè encara hi ha alguns que es resisteixen a adoptar el meravellós Sistema Internacional d'unitats.
 |
| Llançament del coet amb el projecte "Mars Climate Orbiter" Imatge lliure de drets CC - Autor: NASA |
L'astronau havia d'arribar a Mart en setembre de 1999. En eixe moment el satèl·lit començaria a orbitar el planeta roig a uns 150 quilòmetres d'altura, recollint dades i enviant-los cap a la Terra durant un any marcià més o menys (687 dies a la Terra). Però mai ho va fer. I no ho féu per un motiu d'allò més estúpid, del qual ningú va adonar-se fins que va ser massa tard.
Les coses començaren a tòrcer-se molt abans d'arribar a Mart. En totes aquestes missions, els controladors corregeixen des de la Terra la trajectòria de l'astronau. Això s'anomena TCM (Trajectory Correction Maneuver) i es tracta d'una tasca rutinària. Tanmateix, aquesta vegada diversos controladors s'adonaren d'un fet estrany. Aquella astronau es desviava massa del seu camí. Ells corregien la trajectòria, però l'astronau tornava a desviar-se de nou, sense cap motiu aparent.
Els controladors van donar la veu d'alarma als seus caps. No era per a menys: alguna cosa estava alterant el rumb de l'astronau, i no tenien cap idea de què podia ser. La resposta que van obtenir per part dels seus superiors fou ... ninguna en absolut. Per sorprenent que puga paréixer, ningú investigà res, ningú comprovà cap cosa. Senzillament, es va deixar passar.
Uns mesos després, la NASA va justificar-ho dient que els controladors no havien fet ús del "procés formal" per a expressar les seues preocupacions.
 |
| Concepció artística de l'aeronau "Mars Climate Orbiter" orbitant sobre la superfície de Mart Imatge lliure CC - Font: NASA JPL - Autor: Corby Waste |
A mesura que l'astronau s'apropava a Mart, els controladors, cada vegada més preocupats, seguiren reajustant la trajectòria. No va servir per a res. El 23 de setembre de 1999, després d'un viatge de 9 mesos, l'astronau desaparegué de les pantalles del CALTECH (l'Institut de Tecnologia de Califòrnia), sense deixar cap rastre i sense que ningú sabera per què.
Els 125 milions de dòlars invertits en la missió s'havien evaporat en algun lloc, molt a prop de Mart. Però la pitjor notícia per a la NASA encara estava per arribar.
Les setmanes següents va organitzar-se una comissió d'investigació per a aclarir què havia succeït. La conclusió no pogué ser més humiliant per a l'agència espacial internacional: havien comés un error en les unitats de mesura!
El control en Terra utilitzava el Sistema Internacional d'unitats, mentre que l'aeronau realitzava els càlculs en el Sistema Anglosaxó. Així, cada vegada que els controladors ordenaven a l'aeronau que canviara la seua trajectòria, li enviaven unes dades de força en unitats de l'SI, és a dir, en N (Newtons), que l'aeronau interpretava com si estigueren en unitats del Sistema Anglosaxó, és a dir, en lbf (lliures força).
Com que 1 lbf equival a 4,44822 N, cada vegada que se li ordenava a l'aeronau que fera ús dels propulsors amb una força de, per exemple, 5 kN (5000 N) aquesta l'interpretava com 5000 lbf (que equival a 22241 N, és a dir, 22,241 kN), aplicant una força 4,4 vegades més gran que la que li havien ordenat des de Terra, per la qual cosa cada correcció de trajectòria provocava una desviació encara més gran.
Per aquest motiu, quan els tècnics decidiren alentir l'aeronau per a la seua aproximació a Mart, esta ja es trobava calcinant-se en l'atmosfera marciana a uns 57 km, en lloc dels 140-150 km previstos per a la seua òrbita.
El control en Terra utilitzava el Sistema Internacional d'unitats, mentre que l'aeronau realitzava els càlculs en el Sistema Anglosaxó. Així, cada vegada que els controladors ordenaven a l'aeronau que canviara la seua trajectòria, li enviaven unes dades de força en unitats de l'SI, és a dir, en N (Newtons), que l'aeronau interpretava com si estigueren en unitats del Sistema Anglosaxó, és a dir, en lbf (lliures força).
Com que 1 lbf equival a 4,44822 N, cada vegada que se li ordenava a l'aeronau que fera ús dels propulsors amb una força de, per exemple, 5 kN (5000 N) aquesta l'interpretava com 5000 lbf (que equival a 22241 N, és a dir, 22,241 kN), aplicant una força 4,4 vegades més gran que la que li havien ordenat des de Terra, per la qual cosa cada correcció de trajectòria provocava una desviació encara més gran.
Per aquest motiu, quan els tècnics decidiren alentir l'aeronau per a la seua aproximació a Mart, esta ja es trobava calcinant-se en l'atmosfera marciana a uns 57 km, en lloc dels 140-150 km previstos per a la seua òrbita.
Avui dia, el de la Mars Climate Orbiter segueix sent l'error més tonto en la història de l'exploració espacial. Un exemple de fins a quin punt els més complexos sistemes poden fallar de la manera més absurda i imprevista.
 |
| Vinyeta d'un periòdic on es representa la incongruència entre les unitats utilitzades pels científics de la NASA i Lookhead Martin que van conduir al desastre del projecte Mars Climate Orbiter Imatge amb drets d'autor - Font: Slideplayer - Autor: AVTH |
Hi ha una cosa que és segura: durant els quinze anys que han passat des d'aquell desastre, la NASA no ha tornat a equivocar-se mai amb les unitats de mesura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.